Com Maria,

siguem pelegrins de la fe,

sempre en marxa.

PAU I BÉ!

“Com podrà ser això?” (Lc 1, 34). Un interrogant que brolla del cor serè de la noia de Natzaret davant la notícia d’un engendrament inusual, insòlit… Per resposta: “L’Esperit Sant et cobrirà amb la seva ombra” (Lc. 1, 35). Realment, només l’Esperit de Déu pot obrar aitals meravelles! Així és com aquella noia esdevé Mare de la Vida. I comença el seu pelegrinatge de fe, confiada en el Pare del cel que enviarà la seva Llum al món. Aquest és el sentit de l’Advent: pelegrinar vers el Nadal com a poble de Déu, com a comunitat cristiana, com a fraternitat, com a creient cap a l’encontre amb Jesús. I així mateix és el pelegrinatge de la nostra vida fins a la trobada plena amb Ell.

També nosaltres, davant els revolts de la vida, ens preguntem: Com podrà ser això? I cerquem llums que ens il·luminin. Per això, en aquest Advent que encetem, us convido a prendre consciència del que significa viure amb actitud de pelegrins de la fe. I ho vull fer mirant-nos en Maria en aquelles primeres setmanes d’embaràs, quan es descobreix Mare del Fill de Déu:

A.- “Déu te guard, plena de gràcia” (Lc 1, 28). L’àngel, en saludar-la, no l’anomena Maria, sinó PLENA DE GRÀCIA. Heus aquí el seu veritable nom. El do de Déu s’ha vessat en Ella i se sent cridada amb un nom nou que porta en sí una missió. “Té oïda de deixeble” (cf. Is 50, 4) i comença a endevinar que sa vida prendrà un altre rumb, que la llum del cel la conduirà per senderes insospitades. Tan sols li cal FE en aquest Pare amorós que eixample son cor. Maria es deixa SORPRENDRE pels camins sempre misteriosos de Déu. Germà o germana, deixa’t sorprendre per Déu i pregunta’t: quin és el meu veritable nom que m’identifica i configura la meva missió?

B.- “Que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1, 38). Oberta a la voluntat de Déu, s’abandona en les seves mans, puix per a Ell “no hi ha res impossible” (Lc 1, 37). Se sent tan estimada que el seu “sí” esdevé un èxtasi, una sortida d’ella mateixa, puix el seu centre de gravetat està desplaçat cap al Senyor que l’atreu. Ella, podríem dir, que és ÀVIDA D’OBEDIÈNCIA, de posar en pràctica la Paraula, de cercar i fer el voler diví en tot moment. No hi valen negociacions ni regateig, tan sols cal FE per a trobar la felicitat en viure d’acord als plans de Déu, siguin quines siguin les mediacions. Germà o germana, sigues àvid/a d’obediència i pregunta’t: on està el meu centre de gravetat?

C.- “Maria se n’anà de pressa a la muntanya” (Lc 1, 39). S’aixeca i posa en el mocador de farcell les quatre coses imprescindibles per a posar-se en camí. Lleugera d’equipatge s’adreça cap a la muntanya, cap a la trobada amb la seva cosina Elisabet, amb una sola fita: compartir el goig de les bones noves d’aquells engendraments misteriosos. S’arrisca a travessar muntanyes i les dificultats que se’n deriven. Amb FE, es deixa a les mans providents del Pare i, despresa de tota seguretat humana, se sent una “ANAWIN”, una pobra de Jahvè, d’aquelles persones desposseïdes de tot que, amb cor obert, cerquen Déu i tenen posada en Ell tota la confiança, perquè és el seu únic bé. Germà o germana, vulgues ser un/a “anawin” i pregunta’t: com puc viure més desposseït/da, més confiat/da en Déu?

D.- “Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes” (Lc 1, 44). Fins al ventre d’Elisabet es deixa sentir l’ALEGRIA que traspua Maria. Ben bé es pot dir d’Ella: “Que en són de bells, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau” (Is 52, 7). És ben bé així. Maria porta la Bona Nova i la comunica gairebé sense mots, amb la seva presència: la salutació, l’abraçada, el somriure, la mirada espurnejant que és espill d’un pregon goig interior… Deixar-ho tot i sortir a l’encontre dels altres per a compartir el camí de la FE és un signe del Regne que la Mare ja anuncia. Germà o germana, viu l’alegria de l’Evangeli i pregunta’t: com puc comunicar més i millor la joia de la Bona Nova?

E.- “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 1, 46-48).  La LLOANÇA i l’AGRAÏMENT estan en el cor i els llavis de Maria perquè per la FE sap que la cura, la misericòrdia i l’amor de Déu són diaris i perduren en el temps, tal com diu el profeta: “Jo poso els meus ulls en l’humil i el desvalgut, que s’afanya a complir la meva paraula” (Is 66, 2). Per això agraeix les meravelles que Déu ha obrat i obra en Ella, malgrat les foscors i entrebancs del camí. En el seu cant brollen expressions de minoritat: humilitat, petitesa, servei, pobresa, alegria… I ho percep com una benedicció; se sent benaurada i té la certesa que ho serà de generació en generació. Germà o germana, sigues agraït/da i lloa contínuament el Senyor; i pregunta’t: com em puc revestir d’humilitat?

Ben cert, aquests són alguns trets característics del pelegrinatge de la fe. I Maria n’és un mirall nítid perquè es va deixar visitar pel seu Senyor i, amb el Fill a les entranyes, es convertí en visitació per al proïsme, puix va endevinar que era cridada a viure la fe en “mode trobada”. Així ens mostra com les dues dimensions de la fe es fonen en una mateixa realitat: des del silenci del cor, escoltar, acollir i estimar Déu i els germans. Es tracta de fondre en una mateixa abraçada el Creador i les criatures des de la confiança en Ell i l’acceptació de la pròpia vulnerabilitat i la dels homes i les dones del nostre temps.  En definitiva, som convidats a viure la fe a cor obert que, com diu el Papa Francesc, tanta falta fa avui:

“En aquest món líquid és necessari tornar a parlar del cor, apuntar cap allà on cada persona, de tota classe i condició, fa la seva síntesi; allà on els éssers concrets tenen la font i l’arrel de totes les altres potències, conviccions, passions, eleccions. (…) L’home contemporani es troba sovint trastornat, dividit, gairebé privat d’un principi interior que generi unitat i harmonia en el seu ésser i obrar. Manca cor” (Dilexit nos, 9).

I potser tornem a la pregunta inicial: Com podrà ser això? Tal volta ja albirem escletxes de llum tot mirant-nos a Maria i les seves actituds, especialment la de la confiança. Va bé recordar les paraules del profeta: “Beneït sigui l’home que es refia del Senyor” (Jr 17, 7). Amb aquesta convicció, com Maria, fiem-nos d’Ell i del que pot fer en nosaltres i en els altres. Així, a més de ser pelegrins de la fe sempre en marxa, sense defallences, esdevindrem pelegrins de l’esperança, llumetes en l’Església i enmig del nostre món, a les portes del Jubileu de l’any 2025.

Que Maria, la Noia del Sí, intercedeixi per tal que l’Esperit ens cobreixi amb la seva ombra i ens capaciti per a viure com a “pelegrins de la fe sempre en marxa”, deixant-nos sorprendre pel Senyor, àvids de cercar i complir el seu voler, humils, alegres i agraïts. D’aquesta manera, amb i com Maria, farem de la nostra vida un cant de lloança a l’Altíssim i, tot vivint com a “pelegrins i forasters en aquest món” (cf. RCl 8, 2), trobarem la llum i la pau del Fill que està a punt de néixer.

Tot desitjant-vos un Advent il·luminat per la fe i la confiança en Déu, us abraça la vostra germana,

Mª Carme Brunsó i Fageda.

Superiora General.

Barcelona, 1 de desembre de 2024.