MARE REMEI PALOS CASANOVAS
La teva senzillesa i prudència,
La teva laboriositat i donació,
la teva humilitat i encant,
la teva fraterna acollida,
van resplendir a la terra,
com un olorós perfum.
El teu somriure suau i l’esguard serè,
la teva agilitat en el servei
i la teva alegra pobresa,
la teva convençuda obediència
i la teva fidelitat esponsal
esdevenen pinzellades
d’ensenyaments sapiencials,
adquirides, pas a pas,
al forn encès
del teu cor ardent,
pel Senyor nodrit.
Les dificultats de la vida
posaren a prova el teu tremp;
experimentares nuesa i acollida,
fatigues en la lluita
i goig en l’esperança;
sempre, la llàntia amb l’oli a punt.
L’amor a la Mare de el Bon Pastor,
aprengueres del Pare Tous;
en sa fidel companyia et deixares forjar
i, amb la seva ajuda, segellares
la llavor del nou Institut
que a Déu molta glòria donaria.
I, ara, que gaudeixes per sempre del Senyor,
ensenya’ns el coratge d’acollir l’adversitat
vivint intensament la nostra minoritat;
tenint present que som Caputxines
i que, en tot temps, Déu proveirà.
Així, en la creu i en l’amor
s’albira la nostra futura realitat
de ciutadanes del Regne a l’eternitat.
INFÀNCIA
El segle XIX ens introdueix en l’Edat Contemporània. En el pla social i econòmic és el segle de la Revolució Industrial, el segle de l’expansió dels imperialismes i del capitalisme, dels moviments obrers, del marxisme. És el segle del romanticisme i del realisme cultural. És el segle del liberalisme. És el segle del despertar de la consciència social a l’Església. És el segle de la restauració. A Espanya, una llarga sèrie de Constitucions polítiques, guerres civils i crisis en tots els ordres socials va donar pas al segle XX.
El capitalisme desenvolupat al segle XIX és fruit d’una economia depenent. Tanmateix, va ser suficient per iniciar una tímida, però constant, emigració del camp a la ciutat, i començar la transició demogràfica.
Aquest és el marc socioeconòmic en el qual, el 8 d’octubre de 1825, neix a València Maria del Remei Palos Casanova. Els seus pares, Antonio i Vicenta, formen una família humil i senzilla, d’arrelades creences. Va ser batejada a la Parròquia de Sant Esteve de València aquest mateix dia.
L’Església parroquial de Sant Esteve és una de les més antigues de València. Està construïda sobre una de les antigues mesquites de la ciutat musulmana. Posseeix una bella pila baptismal on van ser batejats Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran.
La plaça de Sant Vicent de València és testimoni silenciós dels seus jocs infantils. Aquesta plaça és de petites dimensions, però és un espai alegre, i en el seu entorn es poden contemplar edificis de diverses èpoques, des de cases antigues fins al modern edifici de la Diputació i l’Església de Sant Vicent.
Fins a l’edat de cinc anys Remei, les seves germanes Antonia i Vicenta, i els seus pares van viure a València. A partir d’aquesta data sabem que es traslladen a Barcelona, a la recerca de treball i de millors condicions de vida. Van ser anys difícils, en què la ciutat va viure un clima revolucionari, amb enfrontaments entre les diferents faccions liberals.
Durant el segle XIX, a València, es va seguir ampliant les superfícies agrícoles, en principi relacionades amb el conreu de la vinya, l’arròs, les taronges, i els ametllers.
La revolució industrial, com a la major part d’Espanya, va ser incompleta i retardada. Motiu pel qual la família Palos-Casanova va haver d’emigrar a Barcelona. Aquí es va instal·lar al principi al Barri de la Ribera, on neix la quarta de les germanes, la petita Maria Dolors (1832) que és batejada a Santa Maria de la Mar.
Poc temps després, al 1834, va morir la seva mare, quedant les quatre nenes de dotze, nou, sis i dos anys soles amb el seu pare.
VICISSITUDS FAMILIARS
La situació, llavors, s’agreuja i el seu pare busca un habitatge més senzill, i adaptat a les seves possibilitats. Es trasllada amb les seves quatre filles al Carrer Sant Martí, n. 20, que pertanyia a la Parròquia del Carme. Sembla que les coses no anaven molt bé, i es va veure obligat a allistar-se a les milícies municipals amb seu a Molins de Rei. La germana gran, l’Antònia, davant la manca de recursos, va haver de posar-se a treballar com a serventa d’una família.
Recordem que una proporció elevada de nenes, en aquells anys, no estaven escolaritzades. Donades les circumstàncies, van quedar en una situació realment precària, i van ser els veïns els qui més van ajudar-los. És l’administrador de l’habitatge, Jaume Llauradó, qui es dirigeix a la Junta de la Casa de Misericòrdia sol·licitant l’ingrés de les menors, perquè el seu pare no pot fer-se càrrec d’elles. En aquesta institució s’acollia a nenes menors, de famílies que no poguessin tenir-ne cura a causa per situacions diverses. Les germanes Palos Casanovas hi són admeses.
La Casa de Misericòrdia estava regida per una Junta, presidida pel Bisbe de Barcelona i sis vocals, dos representants de l’Ajuntament i els restants nomenats pel Governador a proposta de la mateixa Junta. És la Junta qui admet a les nenes després d’estudiar cada cas. El nombre d’admissions era limitat. Les reunions de la Junta tenen com a objectiu millorar l’estat de la casa en tot el relatiu a la part moral i econòmica.
En aquell moment, eren les Germanes Terciàries de Sant Francesc d’Assís, les qui tenien encomanada la missió de la cura de les nenes internades. L’objectiu d’aquesta institució era instruir i educar en la part moral i religiosa a les nenes i, al mateix temps, en les tasques pròpies de la dona: costura i brodat, llegir, escriure i aritmètica. De fet, funcionava com un col·legi. Es feien exàmens generals, i es concedien premis, costejats per la Junta, a les alumnes avantatjades o de millor comportament. Un dels vocals, visitava com a mínim dues vegades per setmana les classes per veure l’aplicació i comportament de les noies.
També era rigorosa la vigilància i la cura del menjar, perquè fos de bona qualitat i estigués ben assaonat, exigint responsabilitats si fos necessari. Es cuidava amb cura de la neteja de les nenes, els dormitoris i totes les dependències de la casa. Tenia fama de distingir-se aquest establiment per la neteja. La Capella era presidida per una bella talla de Santa Maria de la Misericòrdia que encara es conserva i que ha estat restaurada recentment.
Al 1840 visita la Casa de Misericòrdia, la Reina Maria Cristina. Les nenes l’obsequien amb diverses labors que havien realitzat per a l’ocasió. La Remei li ofereix una petita toca que havia confeccionat amb perfecció i amb molta il·lusió. La Reina, agraïda, els va preguntar què desitjaven i quan va arribar el torn a la Remei, va manifestar els seus desitjos de ser religiosa. La Reina li va prometre que es recordaria d’ella, quan arribés l’edat apropiada. Comptava llavors amb quinze anys.
Mentre elles romanien a la Casa de Misericòrdia, el seu pare, es va casar novament, i va tenir un fill del seu segon matrimoni, Jaume Palos. El 26 de desembre de 1941 mor la petita, la Ma Dolors, a la Casa de la Misericòrdia. Va haver de ser un cop dur per a la Remei, llavors una adolescent de setze anys. Veia com, a poc a poc, la família, els seus éssers més estimats, se n’anaven del seu costat. Al gener de 1844, es casa la seva germana Antònia i s’emporta a viure a casa seva, a la seva germana Vicenta. A partir d’aquest moment, queda sola al centre Maria del Remei. Consta en els Estatuts que, quan les nenes, ja adultes, havien de sortir de la casa per casar-se, o anar a treballar com a empleades d’alguna família, es posava tota la cura perquè el futur marit, o els amos fossin els apropiats, per això, la Junta i les Germanes feien de pares i ho autoritzaven.
NAIXEMENT DE L’INSTITUT
A l’edat de vint-i-dos anys, la Remei surt de la Casa de Misericòrdia al mes de maig de 1848, per ingressar a Madrid en un convent de Recoletes. Roman en aquest un any i, potser pels rigors de la clausura o perquè en aquesta època el govern no permetia ingressar en els convents, consta que va tornar novament a la Casa de la Misericòrdia pel maig de l’any següent, a l’any 1849. La permanència en aquest convent i l’exemple de les Terciàries de Sant Francesc marcaran profundament la M. Remei, de les quals va guardar un grat i piadós record durant tota la seva vida. En aquesta època, va conèixer el P.Tous (que havia tornat de l’exili el 1843) i altres joves que tampoc havien pogut professar i que tenien inquietud vocacional.
Creiem que freqüentaven la Pia Associació de Santa Romana que dirigia el P. Tous a l’Església de Sant Francesc de Paula. Les joves s’agrupaven allà, amb l’ànim d’imitar les virtuts de la Santa, nena i màrtir que el P. Tous exposava durant les converses mensuals de l’Associació.
És en aquestes reunions on va prenent cos la idea de fundar un Institut per atendre les nenes, molt necessitades d’una preparació moral, religiosa i acadèmica. Es pretén atendre la infància i la joventut a través de l’ensenyament organitzat mitjançant una Associació religiosa, encara que salvant les aparences que fos una Congregació Religiosa, ja que la persecució religiosa al llarg de la major part de segle era evident, tot i que durant algunes èpoques fou més mitigada, i no es permetia viure en comunitat als religiosos.
Finalment, el 26 de maig de 1850 surt definitivament de la Casa de la Caritat per fundar l’Institut de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor a Ripoll, el dilluns 27 de maig, al costat d’Isabel Jubal i Marta Suñol. Quinze dies més tard, se’ls uneix una altra jove, Maria Anna Mogas. Aquest dia no les va poder acompanyar el P. Josep Tous, perquè havia mort el seu pare, però el trobem a Ripoll el 6 de juny, en què va vestir l’hàbit a les tres primeres, Isabel Jubal, Marta Suñol i Remei Palos, organitzant la incipient vida de Comunitat i lliurant-los les Primeres Constitucions redactades per ell mateix, inspirant-se en la Regla que Sant Francesc va donar a Santa Clara. El primer nom fou: “Senyores pobres Terciàries Caputxines de l’Ordre del Seràfic Pare Sant Francesc”. Es nomena Maria Mare del Bon Pastor, Abadessa suprema de l’Institut.
Van ser inicis d’il·lusions i dificultats, de lluites i d’esperances. Isabel Jubal i Marta Suñol, molt aviat se’n tornen a sengles convents de clausura d’on havien sortit, quedant com a Fundadora la M. Remei Palos.
La M. Remei va tenir un paper importantíssim a l’Institut, ja que, des dels inicis, va saber captar l’esperit del P.Tous, el va viure amb fidelitat exquisida i ho va saber transmetre a les generacions de Germanes que va formar, durant molts anys, com a Mestra de Novícies.
CREXEMENT DE L’INSTITUT
El P. Tous va reservar per a la M. Maria Anna Mogas els assumptes que afectaven al progrés extern de l’Institut: relació amb les autoritats, resolució de conflictes, preliminars de fundacions, etc. Però quan es tracta de forjar i imprimir el carisma, és a dir, com afecta el progrés i desenvolupament intern de l’Institut, que és el que el discrimina d’altres semblants i imprimeix caràcter a aquest, allà hi ha sempre la Mare Remei, ocupant càrrecs potser no brillants, però sí d’extrema responsabilitat.
Roman a Ripoll fins que es decideix el tancament de Col·legi pel juliol de 1860. Passa després a la fundació de Sant Quirze de Besora el 6 de juliol de 1860, com a Superiora del Col·legi i de l’Hospital. Al 1862, el P. Tous encarrega a la M. Remei la responsabilitat de Mestra de Novícies, i es trasllada a Capellades, ja que nombroses joves han sol·licitat l’ingrés a l’Institut. Mai va ambicionar càrrecs, ja que la veiem exercir a la perfecció diversos serveis: Consellera General, Superiora, Mestra de Novícies, portera, encarregada del rebost… o simplement atenent, o fent una estona de companyia a les germanes malaltes.
CAP AL CEL
Com a virtuts destacades al llarg de tota la seva vida cal assenyalar:
• La seva saviesa en captar i viure el carisma de P. Josep Tous.
• La fidelitat en viure’l, transmetre’l i conservar-lo fins la fi dels seus dies.
• La humilitat en no voler ambicionar, destacar, ni estar per sobre de ningú.
• La senzillesa amb què va viure tots els esdeveniments i càrrecs que va exercir.
• El reconeixement de la seva petitesa i l’abandonament a les mans del Pare.
• El seu gran amor a Maria.
• La caritat envers tots, portada fins a l’extrem amb les Germanes malaltes.
• La seva laboriositat i amor a la feina, realitzada amb alegria i acabada amb perfecció.
• El seu amor als infants, i la seva obstinació per tal què estiguessin sempre ben atesos.
• La delicadesa en els “detalls” amb les altres persones.
• L’alegria.
• La conversa i companyia agradable i desitjada per les altres germanes.
• La seva cura en el res de les Hores i en la Litúrgia.
• La seva puntualitat en tot.
Ella va ser l’encarregada, després de la mort de P. Josep Tous, el 27 de febrer de 1871, de comunicar a l’Institut la trista notícia. Convidava a totes les Germanes que s’apliquessin sufragis com a prova de gratitud i amor, però va ser, a més a més, la impulsora de la devoció al Pare Fundador, animant a les Germanes des de l’inici a confiar-li els problemes i acudir a ell en qualsevol necessitat.
Com a cofundadora, se la té present durant tota la seva vida i especialment a la mort del P. Tous, a l’hora de prendre decisions importants, com el trasllat del Noviciat de Capellades a Barcelona, diverses fundacions i especialment es té en compte la seva opinió en l’assumpte de la unió amb la branca de les Franciscanes. La M. Remei defensa per tots els mitjans el carisma primer del P. Tous. Juntament amb la M. Isabel Vilà i Francesca Vidal, destaquen per la seva fidelitat i tenacitat en mantenir l’esperit i la cohesió de l’Institut quan intervencions externes, lluiten per arrencar-li el seu caràcter d’institució caputxina.
La M. Remei al costat de la M. Isabel Vilà va fer una crida a la ciutat i va anar pels seus carrers, recollint almoines fins a veure inaugurada, gràcies a la generositat de la família Tous, l’actual Casa Mare de l’Institut al carrer Bailèn.
A Barcelona-Bailén, moria la M. Remei Palos Casanova el 23 de novembre de 1907 deixant entre les Germanes i a tots aquells que la van conèixer un sentiment d’agraïment, puix en ella, hi tenien un exemple constant de totes les virtuts, un model de santedat a imitar. La seva vida essegueix sent com la del llum que mai s’apaga per a cadascuna de nosaltres que il·lumina el nostre caminar en el seguiment de Jesús.
CASA DE LA MISERICÒRDIA: on la M. Remei va viure
MARE REMEI i COMUNITAT – Casa de Bailèn, Barcelona
FAÇANA DE LA CAPELLA – Casa de Bailèn, Barcelona