DEVOCIÓ
La devoció popular a la Divina Pastora de les ànimes (doctrinalment i litúrgicament Mare del Diví Pastor) va ser introduïda pel missioner caputxí Fra Isidor de Sevilla (1.661-1.750) arrel d’una visió que va tenir la nit del 24 de juny de 1.703, en acabar l’anomenat “Rosari Popular”, pràctica devocional que, promocionada pels pares caputxins i precedida per la Creu i un estendard de la Verge, recorria amb gran nombre de feligresos els carrers de la parròquia de Sant Gil de Sevilla. El matí del dia següent, Fra Isidor, acompanyat d’un germà seu de bona posició social, es dirigeix al taller de l’acreditat pintor sevillà Miguel Alonso de Tovar i li encarrega la plasmació gràfica d’aquesta visió que li descriu així:
“En el centre i sota l’ombra d’un arbre, la Verge Santíssima asseguda sobre una roca, tot irradiant el seu rostre amor i tendresa. La túnica vermella, però cobert el cos fins els genolls d’una blanca pell cenyida a la cintura. Un mantell blau, que li cau des de l’espatlla esquerra i al dret, tombant cap a l’esquena, portarà el barret de pastora i al costat del braç dret apareixerà el bàcul del seu poder. Amb la mà esquerra portarà unes roses i posarà la mà dreta sobre un xai que s’acull a la seva falda. Algunes ovelles envoltaran la Verge, tot formant un ramat i totes les seves boques portaran llurs roses simbòliques de l’Ave Maria amb la qual la veneren. A la llunyania es veurà una ovella extraviada i perseguida pel llop -l’enemic- que surt d’una cova amb l’afany de devorar-la, però pronuncia l’Ave Maria, expressat per un rètol a la boca, tot pidolant auxili; i apareixerà l’arcàngel Sant Miquel, bo i baixant del Cel amb l’escut protector i la fletxa que ha d’enfonsar al cap del llop maleït”.
Al cap de dos mesos, Fra Isidor, en visitar el taller de Tovar per a veure com seguia l’obra, li diu: “Posi en la part superior dos àngels sostenint amb les seves mans una corona imperial en actitud de posar-la sobre el cap de l’Emperadriu del Cel”. Aquesta fou la primera iconografia de la Divina Pastora o Pastora Coronada, quadre que es va contemplar a Sevilla un 8 de setembre de 1.703 quan des de la Parròquia de Sant Gil va sortir el Rosari cantat.
EL REGAL D’UNA MARE
En parlar de la Mare se m’escalfa el cor. Me la vaig mirant en aquesta estampa que la reprodueix segons la visió de Fra Isidor de Sevilla i m’encomana tendresa. No em sobta que el Pare Tous quedés corprès des de ben jove amb la seva imatge. Resseguim-ne els moments de trobada amb Ella.
La iconografia de la Divina Pastora, segons Fra Isidor de Sevilla, es va contemplar per primera vegada a Sevilla el 8 de setembre de 1.703. En poc temps es va estendre el culte a Catalunya, tant en la seva devoció com en la seva iconografia, especialment a través de les populars “missions” que predicaven els Caputxins. L’any 1763 els Caputxins de Santa Madrona de Barcelona funden en la seva església la germandat de la Divina Pastora.
La Mare, doncs, sota aquesta advocació, es fa present en la vida dels cristians de Catalunya, a través d’una simbologia que desprèn confiança. El P. Tous, com a bon caputxí, des de jovenet va contemplar la seva imatge i va gravar en el cor els seus ulls de misericòrdia que tant de bé li havien de fer en el decurs del temps.
Així, de petit, ja la devia haver vist al convent dels Caputxins d’Igualada; però, especialment, de novici, descobreix la seva imatge en el desert de Sarrià i, ja de profés, en totes les fraternitats que anirà recorrent per a completar els seus estudis (Calella, Girona, Valls, Vilanova i la Geltrú i Santa Madrona de Barcelona) s’hi fa palesa la filial devoció a la Pastora amb expressions de fe i estimació ben pròpies de l’època: goigs de la Divina Pastora, fulls amb precioses xilografies que es repartien juntament amb pregàries a les llars, la festa anyal en honor a Ella… És evident que en el cor del P. Tous hi havia sembrada la llavor de la devoció a la Bona Mare que esguarda el ramat del Fill des dels primers anys de la seva vida religiosa. Era la mà del Bon Déu que li preparava el camí, el feia sensible a les necessitats dels qui van “esgarriats com ovelles sense pastor” i l’encoratja a servir-los durant la seva vida.
Amb aquests precedents, el P. Tous no dubta de qui ha de ser la Protectora, Advocada i Suprema Abadessa de l’obra que inicia, juntament amb tres germanes, a Ripoll, al 1.850: la Divina Pastora. Així neixen en l’Església les G.G. Caputxines de la Mare del Diví Pastor.
Al llarg del vint-i-un anys que acompanya les germanes en la seva vida espiritual i apostòlica, fa esment de la Bona Mare molt sovint, tant com intercessora davant del Pare com exemple de tracte amb les alumnes que assisteixen als col·legis.
Fem memòria d’una que ens convida a la confiança:
“Ànim, doncs, germanes meves;
ànim i confiança en Déu, i molta confiança en la nostra Mare,
la Divina Pastora, que us donarà força i gràcia
per a dur a terme i perfeccionar les escoles
que el mateix Déu us ha confiat”.
Amb tot, no hem de passar per alt que la iconografia primera ens presenta la Mare sense el seu Fill; cert. A mi m’agrada pensar que, senzillament, Ella ens fa de mitjancera cap a Jesús. Així ho devia entendre el nostre Fundador quan ens diu:
“Maria us menarà a Jesús”.
Amb el pas del temps, s’ha anat fent més coneguda l’advocació de Mare del Diví Pastor; amb el nom, també les imatges han canviat. Solem veure Maria amb una actitud de donació del seu Fill, manifestada en els seus braços oberts, com si els seus llavis ens diguessin a cau d’orella: heus aquí el Bon Pastor, seguiu-lo!
Ella, en segon terme, continua esguardant els nostres camins amb ulls de misericòrdia, acaronant els nostres rostres amb la tendresa de les seves mans, abrandant el nostre cor amb el foc de l’Esperit perquè siguem les ovelles del Déu de la Vida.
Les nostres Constitucions actuals són un viu reflex de l’espiritualitat mariana que ens deixà el P. Tous, tant en el nostre ser com en el fer:
“Maria és per a nosaltres model de vida religiosa
com a adoradores del Pare i apòstols del seu Fill” (Const. 5)
Tota Ella és un do de Déu; és el regal d’una MARE.
