PAU I BÉ.

“Escolta, tu, la paraula de Déu, no només amb les orelles, també amb el cor. (…) Estigues sempre atent a la seva veu (…) Viu-la, viu-la!”. La lletra d’aquest conegut cant ha ressonat amb força en el meu interior en llegir la crida a l’ESCOLTA DE LA PARAULA que ens adreça el Papa Lleó XIV en el Missatge amb motiu de la Quaresma 2026:

“Aquest any m’agradaria cridar l’atenció sobre la importància de donar espai a la Paraula a través de l’escolta. (…) És un Déu que ens atrau, que avui també ens commou amb els pensaments que fan vibrar el seu cor. Per això, l’escolta de la Paraula ens educa per a una escolta més veritable de la realitat”.

I la Paraula ens parla amb claredat per boca del profeta Joel en aquest Dimecres de Cendra, donant l’enfocament a tot el temps quaresmal. Escoltem-la!

“Ara —oracle del Senyor—,
TORNEU A MI de tot cor
amb DEJUNIS, PLORS i LAMENTS;
ESQUINCEU-VOS EL COR, no pas els vestits,
i CONVERTIU-VOS al Senyor, el vostre Déu,
un Déu compassiu i MISERICORDIÓS.
I us enviarà BENEDICCIÓ” (Joel 2, 12-14).

ESQUINCEU-VOS EL COR. Si esquinçar els vestits era a Israel l’expressió externa del penediment, la Paraula ens exhorta a entrar en el nostre interior per esquinçar i trossejar el cor a fi de poder examinar-lo i, amb la gràcia de Déu, reconstruir-lo, posant el Senyor i el seu Regne al centre. ESQUINCEU-VOS EL COR ressona amb força en iniciar el camí quaresmal. La crida és clara i contundent: escrutem i prenguem consciència del nostre estat espiritual i tornem amb sinceritat a Déu.

Tenim els mitjans: conversió, dejuni, lament, plor… i la certesa de la trobada amb un Déu misericordiós que dona benediccions. No són expressions que sentim com a pròpies de la nostra espiritualitat? Francesc d’Assís, de qui celebrem el VIII Centenari de la seva mort, n’és referent. Vegem-ho:

A.- El jove Francesc és cercador del rostre de Déu (cf. Sl 26, 8), de la seva voluntat. Per això cerca el silenci i la solitud. Allà pot escoltar la veu clara del seu Senyor: “Francesc, qui pot afavorir més, el servent o el senyor?” (2Cel 6). O bé: “Francesc, ves i repara la meva casa que amenaça ruïna” (2Cel 10). I ell es compromet amb Jesús i el continua cercant, el continua escoltant… Sent un goig profund en la trobada amb Ell. Comença a assaborir la dolcesa de l’ànima, gaudeix de l’amor de Déu que l’atrau, el crida i l’omple: “Tot Bé, summe Bé” (AlD 3). I es TORNA cada vegada més cap a Ell. Francesc, ànima assedegada en cerca de Déu, mostra’ns els senders per tornar a Ell.

B.- En la seva escolta atenta, arriba la crida a la CONVERSIÓ: la trobada amb el leprós és un punt d’inflexió: “allò amarg es torna dolcesa de l’ànima i del cos” (Test 3). Ha estat capaç d’apropar-s’hi, donar-li la mà i besar-lo. Ja no hi ha marxa enrere. Acull el vulnerable, el pobre, el qui és als marges… icona de Crist. Abraçar els pobres i la Dama Pobresa és un mateix anhel en el seguiment de Jesús: viure l’Evangeli sense glosses.

A aquesta conversió ens convida el Papa Lleó en el seu Missatge per a la Quaresma d’aquest any:

“Tot camí de conversió comença quan ens deixem assolir per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit. Hi ha, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l’espai d’hospitalitat que li oferim i la transformació que ella realitza. Per això, l’itinerari quaresmal es converteix en una ocasió propícia per escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist”.

Francesc, ànima en conversió contínua, aconsegueix-nos saber acollir la Paraula que ens convida a viure com a “pobres d’esperit” (Mt 5, 3).

C.- I la conversió va de la mà de l’esperit d’oració: PLOR, LAMENT…, en una paraula, la necessitat d’una relació assídua amb el Senyor. Explicar-li el “trajinar” de la vida quotidiana, els desigs de l’ànima… i mantenir les orelles atentes a la seva veu, dialogar de cor a cor… i contemplar: del jo al Tu. Francesc ho descobreix així, ho viu així: l’oració és el respir de la seva ànima. Unir-se a Ell en la seva passió és el seu anhel més profund. Per això, plors i sanglots es converteixen en l’expressió externa de la seva unió interna amb Jesús. Així ho relata la Llegenda dels Tres Companys:

“Un dia anava sol prop de l’església de Santa Maria de la Porciúncula plorant i sanglotant en veu alta. Un home espiritual que l’escoltà li preguntà per què plorava. I ell li respongué: Ploro la passió del meu Senyor, per qui no hauria d’avergonyir-me d’anar gemegant en veu alta per tot el món”.

Francesc, ànima contemplativa, concedeix-nos viure en la presència del Senyor, meditant contínuament els misteris de la seva passió i mort a la creu.

D.- Juntament amb l’oració, el DEJUNI: la disciplina del cos. També n’és exemple el Pobrissó d’Assís, del qual a la Llegenda dels Tres Companys se’ns diu:

“Foren tantes les mortificacions amb què macerà el seu cos, que, tant sa com malalt, fou austeríssim i amb prou feines o mai no consentí a donar-se gust”.

I ell mateix expressa aquest convenciment en la seva Carta als Fidels: “Hem de dejunar i abstenir-nos dels vicis i pecats, i de l’excés de menjar i beure”.

Testimoni i exhortacions que continuen sent molt actuals vuit segles després. Així ho expressa també el Papa en el seu Missatge Quaresmal, ampliant el concepte de “dejuni” a altres situacions:

“M’agradaria convidar-vos a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc valorada, és a dir, la d’abstenir-nos d’utilitzar paraules que afecten i fereixen el nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament dels qui són absents i no poden defensar-se, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l’amabilitat: a la família, entre amics, al lloc de treball, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi deixaran pas a paraules d’esperança i pau”.

Concretíssim! Aquesta invitació tan aterrada del Papa Lleó es completa també amb el dejuni d’algunes actituds, tal com ens exhorta Santa Clara d’Assís: “Eviteu tota supèrbia, vanaglòria, enveja, avarícia…, difamació i murmuració, discòrdia i divisió” (RCl 10, 6).

Demanem, doncs, a l’Esperit Sant que ens il·lumini per saber, en tot moment, el que hem de fer i el que hem d’EVITAR. Dejuni i abstinència! Tot ofert per amor a Déu. Aquests “dejunis” ens introduiran en l’autèntic banquet de l’amor. Francesc, ànima penitent, ensenya’ns a dejunar de tot allò que ens aparta de l’amor a Déu i als germans.

Després d’endinsar-nos en les paraules profètiques de Joel, sentinella espiritual del seu poble, il·luminades pel testimoni de Sant Francesc, podem concloure que la necessitat de “canvi” interior és un imperatiu actual per a nosaltres: “ESQUINCEU-VOS EL COR, no pas els vestits” (Joel 2, 13). És a dir, no ens quedem en l’extern sinó en allò que mou el cor des de dins. En sentit figurat, trenquem el nostre cor, posem-ne els bocins a les palmes de les mans i, amb humilitat i confiança, oferim-los a Déu perquè Ell ens ajudi a reconstruir-lo segons la seva voluntat, perquè és un Pare tendre, tot bondat, compassiu i MISERICORDIÓS (cf. Joel 2, 13). Una experiència espiritual que configura una manera de viure alegre, senzilla, lliure, caritativa i molt feliç perquè el Senyor habita al centre del cor. I tinguem la seguretat que “Déu enviarà la seva BENEDICCIÓ” (cf. Joel 2, 14). Aquesta és la nostra esperança i la nostra pau.

Que Maria, mestra de l’escolta, vetlli per nosaltres perquè ens deixem sorprendre per l’Esperit durant aquests 40 dies d’itinerari quaresmal i, sota el seu impuls, puguem esquinçar els nostres cors, desaprendre i aprendre de nou, a l’estil de Francesc d’Assís.

Desitjo que puguem recórrer aquest itinerari espiritual cap a la Pasqua des de l’escolta de la Paraula, a fi de créixer en la conversió com a veritables germans i germanes menors.

Units per la pregària,

Mª Carme Brunsó Fageda.
Superiora General.

Barcelona, 18 de febrer de 2026.