“Per això li brillaven les nafres a l’exterior,

en la carn, perquè la creu

havia  arrelat molt endins, en la seva ànima”

(2 Cel 211).

PAU I BÉ!

Avui fa 800 anys d’aquella experiència mística de Sant Francesc a la muntanya de La Verna, d’aquell moment en què fou marcat amb les senyals del Crucificat després de tota una vida cercant configurar-se amb Ell. Llavors foren realitat els mots de Pau: “Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi” (Gàl 2, 19-20). Així ho expressa un dels himnes de Vespres:

Lo ha tocado el Señor;

mirad palma con palma,

manos de dos amigos

en una cruz clavadas.

Mans de dos amics… L’AMISTAT AMB JESÚS és la clau per a comprendre el desig pregon de Francesc de poder patir i estimar com Ell, per això li havia demanat que li fos atorgat aquest favor abans de morir. I Jesús li regalà portar en el seu cos les marques de la crucifixió; així és com fou un “alter Christus”. Amb aquests mots ho explica clarament el seu biògraf: “Portava arrelada en el cor la creu de Crist. Per això li brillaven les nafres a l’exterior, en la carn, perquè la creu havia  arrelat molt endins, en la seva ànima” (2 Cel 211).

Quin desafiament! Deixem-nos qüestionar! Com hem de ser o què hem de fer per tal que la creu arreli cada cop més en la nostra ànima? Cadascú hi donarà resposta des del discerniment de la pròpia experiència de fe; però jo us voldria fer una invitació a posar-se en camí de CONVERSIÓ tot cultivant  amb profunditat la trobada amb el Déu sofrent a la creu, pobre i humil.

Deixem-nos interpel·lar pel misteri de la creu de Jesucrist i dediquem temps a contemplar-lo, a silenciar-nos per tal d’escoltar com ens parla des del patíbul del Calvari. Llavors, tot mirant-lo, recordarem els mots del nostre Fundador, el beat Josep Tous: “Heu abraçat una vida pobra i penitent” (J. T. Const. 1851, I). Cal que abracem la creu. Es fa urgent registrar en la nostra ment aquesta veritat del camí de la fe i, a més, portar-la a la vida diària. Cal caminar per la sendera estreta (cf. Mt 7, 14) on trobem el sentit i el gust de l’austeritat, la disciplina, la pobresa, la nuesa…, on tastem el rigor i l’encant de l’estil de vida franciscano-clarià. Així es farà possible la trobada amb la Vida del Fill de Déu, única font veritable de pau, d’alegria i de felicitat. Ell és el Senyor de la nostra existència i, si ens deixem prendre per Ell, la llum i l’esperança faran estada en nosaltres.

Em sembla que aquesta fou l’experiència de Francesc a La Verna en rebre els estigmes en el seu cos, puix abans de baixar de la muntanya va lliurar al Germà Lleó un paper on havia escrit les Lloances al Déu Altíssim, un text preciós que expressa com en aquells dies ell copsà Déu en la seva ànima:

“Vós sou sant, Senyor Déu únic, que feu meravelles.

Vós sou fort, Vós sou gran, Vós sou altíssim, Vós sou rei totpoderós,

Vós, Pare Sant, rei del cel i de la terra.

Vós sou tri i u, Senyor Déu de déus.

Vós sou el bé, tot bé, el summe bé, Senyor Déu viu i veritable.

Vós sou amor, caritat; Vós sou saviesa, Vós sou humilitat, Vós sou paciència,

Vós sou bellesa, Vós sou mansuetud, Vós sou seguretat, Vós sou quietud,

Vós sou goig, Vós sou la nostra esperança i alegria, Vós sou justícia,

Vós sou temprança, Vós sou tota nostra riquesa, abastament.

Vós sou bellesa, Vós sou mansuetud, Vós sou protector,

Vós sou custodi i defensor nostre, Vós sou fortalesa, Vós sou refrigeri.

Vós sou esperança nostra, Vós sou la nostra fe, Vós sou la nostra caritat,

Vós sou tota la nostra dolçor, Vós sou la nostra vida eterna:

Senyor, gran i admirable, Déu omnipotent, misericordiós Salvador”.

Així comprengué Francesc el senyoriu de Déu en sa vida. Una experiència molt viva, autèntica, intensa, fonda, singular i única que acceptà amb gran joia. Cadascuna de les seves paraules n’és un reflex que us convido a meditar i a traduir a la vida quotidiana fins que aquest himne de lloança es transformi en una expressió sincera de tota l’existència. Àdhuc, li podeu afegir les vostres pròpies lloances. I, finalment, us proposo fer ressonar en el cor, una i altra vegada, totes aquestes lloances fins al punt que la vida sencera en sigui un ressò.

Ben cert, tot el que el Pobrissó d’Assís experimentà a La Verna està embolcallat d’una viva i misteriosa presència divina i les nafres, d’una manera especial, esdevenen un eloqüent i vigorós SIGNE mitjançant el qual Déu ens parla. Fora bo interpretar-lo tot confrontant la pròpia vida amb la seva, com a referent espiritual de la nostra Família. Escrutem el seu cor, deixem-nos il·luminar pel seu desig pregon de patir i estimar com Crist a la creu. I fem una “lectura” agosarada de la nostra vida, des del context i la realitat d’avui. Quan la força d’aquest signe ens hagi parlat, disposem-nos a compartir amb els germans les vivències de les “marques de Jesús” (cf. Gàl 6, 17). 

L’abraçada a la creu ens fa criatures noves en l’Esperit (cf. 2Co 5, 17) i és el camí segur d’unió amb el Senyor, mes no pas la meta final de la nostra vida, puix albirem la Resurrecció, la trobada definitiva amb la Vida de Déu. Que aquesta llum pasqual foragiti les foscors i faci claror a la nostra voluntat per tal de poder acollir les nafres del moment present amb la convicció que la nostra donació a Déu és una “ofrena agradable” (cf. Rom 12, 1) i una adhesió fefaent de vertaders deixebles del Crist pobre i crucificat: “Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església” (Col 1, 24).

Que Maria, la Mare al peu de la Creu, marcada per l’espassa del dolor (cf. Lc 2, 35), mirant al seu Fill traspassat, ens ensenyi a deixar-nos imprimir les senyals de la seva passió i a estimar-les com a camí de configuració amb Ell fins a la comunió plena en el Cel, mentre una i altra vegada proclamem: “Vós sou el bé, tot bé, el summe bé, Senyor Déu viu i veritable” (LlD).

Amb una abraçada fraterna i en unió de pregàries, us desitjo una santa festa de Sant Francesc. La vostra germana,

Mª Carme Brunsó i Fageda.

Superiora General.

Barcelona, 17 de setembre de 2024.