PAU I BÉ.

En un dels himnes de les Primeres Vespres de la solemnitat de Sant Francesc cantem: “Cae la tarde lentamente mientras las sombras se alargan. Francisco sabe que llega la muerte, su dulce hermana”. Era el capvespre del 3 d’octubre de 1226 i, mentre començava a fosquejar, creixia la llum a l’ànima del Pobrissó d’Assís a l’albirar el cel anhelat, mentre acollia la mort corporal com a dolça germana. Una dolcesa que emanava d’un itinerari espiritual arrelat en l’amor al Crucificat que li havia regalat, juntament amb el dolor de les nafres, l’ardor d’un cor curull d’amor a Déu i als germans.

Per això, Francesc, poc abans de morir, va voler adreçar uns mots a tots els seus germans amb la finalitat d’expressar-los allò que havia custodiat al seu cor com un preuat tresor per tal de mantenir-se fidel al Senyor Crucificat. Veiem com ho narra el seu biògraf Tomàs de Celano:

“Va manar, doncs, que cridessin tots els germans que eren allà perquè se li apropessin i, encoratjant-los amb paraules de consolació davant el dolor que els causava la seva mort, els va exhortar, amb afecte de pare, a l’amor a Déu. Va parlar llargament sobre la paciència i la guarda de la pobresa, recomanant el sant Evangeli per sobre de totes les altres disposicions” (2Cel 216).

Aquestes paraules també són adreçades a nosaltres, fills espirituals de Sant Francesc a través del llegat carismàtic del Beat Josep Tous. Us proposo una reflexió sobre aquesta exhortació amb el propòsit d’aprofundir-hi en aquests dies propers al VIII Centenari del seu trànsit.

A.- LA PACIÈNCIA. Francesc sap per experiència que l’ego s’enfila amb facilitat i, per això, ens exhorta a cultivar la paciència, un fruit de l’Esperit Sant (cf. Gàl. 5, 22) que ens capacita per a mantenir la calma i la serenor davant l’adversitat, o quan som contrariats, o bé, quan el cor queda ferit en les relacions interpersonals. Ho exposa ben clar a l’Admonició XIII, 1-2:

“El servidor de Déu no pot saber quanta de paciència i humilitat té, mentre les coses li van a satisfacció. Però, en venir el temps en què els qui haurien de complaure’l li van en contra, tanta paciència i humilitat com aleshores demostra és la que té i no pas més”.

Certament, per avançar en la paciència, cal una actitud activa: vigilància, autoconeixement i examen de consciència a la llum de la Paraula de Déu. A més, fixem-nos que paciència i HUMILITAT es donen la mà, la qual cosa suposa despreniment i acollir el sofriment com una abraçada a la creu de Crist. Així podrem estimar incondicionalment l’altre, tot suportant els patiments causats per la seva fragilitat. Deixa’t interrogar: Ets humilment pacient amb el proïsme?

B.- LA GUARDA DE LA POBRESA. Enamorat de la “Dama Pobresa”, Francesc és un joglar de Déu que amb la seva vida ens revela la gratitud pel do rebut. Viure sense res de propi és la síntesi de la pobresa que allibera i transforma, que embelleix l’ànima i disposa a obrir-se als altres en les seves més diverses expressions, ja que tot és gràcia que ens capacita per CUSTODIAR la benaurança dels pobres d’esperit, en la qual s’inspira Francesc per escriure l’Admonició XIV:

“Benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el Regne dels cels (Mt 5, 3). N’hi ha molts que, persistint en oracions i oficis, practiquen qui-sap-les abstinències i afliccions en llurs cossos; però, per una sola paraula que els sembla d’ésser injuriosa a llurs persones o per qualsevol cosa que se’ls prengui, escandalitzats, de seguida es contorben. Aquests no són pobres d’esperit, ja que el qui és veritablement pobre d’esperit, s’odia a si mateix i estima els qui li peguen a la galta”

La pau del cor del Pobrissó d’Assís i la reconciliació amb la creació i les criatures són la manifestació d’una ànima pobra que s’ha anat modelant en la contemplació del Pobre crucificat, desposseint-se totalment de si mateix. Sense paraules! Només em pregunto i us pregunto: Fins on estimo els qui em peguen a la galta?

C.- LA RECOMANACIÓ DEL SANT EVANGELI PER SOBRE DE TOTES LES ALTRES DISPOSICIONS.

Podem definir Francesc com un “Evangeli vivent”. Des de la seva conversió fins a la mort, el missatge de la Bona Nova de Jesús toca el seu cor i el pren com a “norma de vida”. Així, doncs, l’Evangeli ha de ser per a nosaltres l’aliment quotidià, la llum en els discerniments, la font d’on beure per ser homes i dones de fe i confiança. Per això, hem d’aprofundir-hi més i més, créixer en la seva lectura orant per tal que ens anem configurant amb els sentiments de Jesús (cf. Flp 2, 5) i, així, puguem “portar una vida digna de l’Evangeli de Crist” (Flp 1, 27). Demanem a Maria que ens ensenyi a ESTIMAR la Paraula i, després de “guardar-la al cor” (Lc 2, 51), sapiguem transmetre la nostra experiència: siguem anunciadors i testimonis de l’Evangeli en els nostres entorns quotidians!

Després d’aquesta exhortació, Tomàs de Celano ens regala un dels moments més entranyables del comiat de Francesc, on “l’afecte de pare” es vessa en forma de benedicció a cadascun dels seus germans:

“Aleshores va estendre la mà dreta sobre els germans que estaven asseguts al seu voltant, i, començant pel seu vicari, la va posar al cap de cadascun, i va dir: «Conserveu-vos, fills meus, en el temor del Senyor i romangueu sempre en Ell. I com que s’apropen la prova i la tribulació, feliços els qui perseveraran en l’obra iniciada. Jo ja me’n vaig a Déu; a la seva gràcia us encomano a tots». I va beneir —en els germans presents— també tots els qui vivien en qualsevol part del món i els qui havien de venir després d’ells fins a la fi dels segles” (2Cel 216).

La benedicció de Francesc també arriba a nosaltres, cridats a ser benedicció per als altres. Una invitació a BENEIR-NOS amb les salutacions, amb les paraules amables, amb el tracte cordial, amb el somriure i la mirada. Uns gestos de benedicció que brollen d’un cor ple d’amor de Déu. Per això, cal dur a terme els consells de Francesc: “Conservar-nos en el temor del Senyor i romandre sempre en Ell, així com perseverar en l’obra iniciada”. Heus aquí la clau, heus aquí el compromís, heus aquí la plenitud de l’amor, heus aquí la felicitat.

Som i ens sentim beneïts per Déu. És qüestió de romandre en Ell (cf. Jn 15, 9). I si perseverem a prendre l’Evangeli com a norma de vida, tot custodiant la pobresa i estimant amb paciència, serem BENEDICCIÓ, perquè l’amor de Déu es vessarà al món mitjançant el nostre cor. Aquest és el secret de Francesc d’Assís: ROMANDRE I PERSEVERAR en l’AMOR; per això, en el capvespre de la seva vida terrenal va poder “rebre la mort tot cantant” (cf. 2Cel 214).

Ens encomanem a Maria, “Casa de Déu” (SalVM), per tal que ens custodiï al seu cor i ens ensenyi a guardar l’amor de Crist en el nostre, amb un esperit de pobres que ens faci exultar d’alegria mentre cantem les lloances al Creador per haver-nos cridat a ser fills espirituals del Pobrissó d’Assís.

Amb una abraçada fraterna, us desitjo una festa de Sant Francesc plena de benediccions en el VIII Centenari de la seva entrada al cel.

Mª Carme Brunsó i Fageda.
Superiora General.
Barcelona, 25 de setembre de 2026.