PAU I BÉ!

“Més blanc que la neu” (Salm 50, 9). Totes tenim gravada a la retina la imatge d’una muntanya o d’una vall nevades. Quins paisatges més bells! Quina resplendor quan el sol les il·lumina! Blanquíssimes, brillants… Així és com el rei David demanava al Senyor que li quedés el seu cor, conscient de la gravetat dels propis actes i confiant en la seva bondat.  Tal volta, també nosaltres ens podríem sumar a aquesta petició en aquest temps de Quaresma que iniciem, puix som vulnerables i, ensems, desitgem tenir el cor net i blanc com la neu, i perseverar fidelment en el seguiment del Crist.

Per tal d’esdevenir cristians amb el cor blanc com la neu, ens cal deixar-nos rentar per l’Aigua Viva. L’amor a Déu és el centre de la nostra vida i l’amor fratern n’és la més gran expressió. Amb tot, sabem per experiència que som dèbils i el polsim del camí de la vida desmereix la blancor del cor; però la nostra fragilitat viscuda com a oportunitat esdevé un espai de trobada profunda amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres, perquè “quan sóc feble és quan sóc realment fort” (2Cor 12,10).

Són moltes les causes per les quals ens sentim febles o vulnerables: la malaltia, una deficiència física, la vellesa, un tipus de caràcter, alguna ferida de la infància, la manca de talents per a desenvolupar certes tasques, un vici, el pecat… Sigui quina sigui la situació de cadascuna, quan hom se sent vulnerable, la pròpia experiència de menester  del proïsme ens fa més sensibles als nostres germans i es desperta la intuïció per a descobrir les necessitats dels altres. Sovint es desvetlla més fàcilment l’empatia, la disposició a aprendre dels altres, l’apropament… i, a un nivell més profund, l’estimació expressada amb l’acollida del seu cor, la donació gratuïta, la comprensió, la misericòrdia i la pregària. Per això, també, quan prenem consciència de la pròpia vulnerabilitat, ens fem una mica més humils i ens apropem al Mestre, tot volent assemblar-nos-hi: “Veniu a mi (…) perquè sóc benèvol i humil de cor” (Mt 11,29).

Sí, la vulnerabilitat és el lloc del naixement de l’amor. Potser sembla una paradoxa, però no. Us convido a endinsar-nos-hi mitjançant el lema del 125è. Aniversari de l’aprovació pontifícia de l’Institut que celebrem enguany, “Perseverar: memòria i esperança” i amb una breu reflexió de les lectures del Dimecres de Cendra.

Per tal de PERSEVERAR en la fe rebuda en el baptisme, cal fer MEMÒRIA agraïda de tot el que ens ha estat donat de la bondat del Pare de les misericòrdies. Alhora, també, ens cal fer MEMÒRIA de les infidelitats, per tal de deixar-nos rentar pel Senyor i, amb voluntat ferma, esmenar-ne les causes i fer un camí continu de conversió, tal com diu el profeta Joel: “Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor (…). Esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu” (Jl 2,12-13). És un itinerari que van entendre molt bé Francesc i Clara d’Assís i el P. Tous. És la sincera mirada a l’interior del cor, on s’engendra el pecat (cf. Mc 7,15-23), la que ens farà adonar que ens cal redireccionar certes actituds. Goses fer-ne una anàlisi profunda durant aquesta Quaresma? Per ajudar-nos-hi, Jesús mateix ens dóna la “recepta”:

– ALMOINA: “Tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta” (Mt 6, 3). Pregunta’t: quines són les almoines que puc fer? Tal volta, fer lloc en el teu cor a alguna persona amb qui et costa la relació, o bé l’escolta pacient, o bé la companyia silenciosa, o bé l’amable acollida de qui se t’apropa, o bé obrir el cor a l’altre per expressar la fe, o bé…; i, mentrestant, mantenir en el silenci l’esforç que et suposa. És camí de compartir amb els més vulnerables, és camí d’humilitat, és camí de conversió: si el teu cor es deixa rentar, serà més blanc que la neu.

– PREGÀRIA: “Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats” (Mt 6,6). Pregunta’t: com és la meva trobada íntima amb el Senyor? Cerca els moments i els espais de silenci per a deixar-te nodrir per l’Amor, per a contemplar-lo a la Creu, ferit per la humanitat que redimeix, un Déu fet home vulnerable… i, davant seu, prega, agraeix, intercedeix per tants vulnerables, posa’ls nom, potser rostre… presenta a l’Innocent les ferides de la humanitat. És camí que il·lumina els més vulnerables, és camí d’humilitat, és camí de conversió: si el teu cor es deixa rentar, serà més blanc que la neu.

– DEJUNI: “Tu, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare” (Mt 6,17-18). Pregunta’t: de què he de dejunar? Tal volta d’allò que pugui fer més vulnerable a una altra persona, tal volta d’allò que et fa més vulnerable a tu. En tot cas, santa Clara ens dóna unes quantes pistes: hem de fer dejuni de “tota supèrbia, vanaglòria, enveja, avarícia…, de la difamació i murmuració, de la discòrdia i divisió” (RCl 10,6). És camí per estalviar-nos ferides que ens fan més vulnerables, és camí d’humilitat, és camí de conversió: si el teu cor es deixa rentar, serà més blanc que la neu.

És un itinerari que es torna un camí de gràcia que hem rebut de la bondat de Déu, tal com diu sant Pau a la segona lectura: “Com a col·laboradors de Déu, us exhortem a no deixar perdre la gràcia que n’heu rebut. Ell diu: T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació” (2Cor  6,1-2). Aquesta és la nostra ESPERANÇA! Ara és el moment de la conversió per a poder alçar els nostres ulls, albirar “el cel nou i la terra nova” (Ap 21,1) i fer-los ja presents mentre pelegrinem en aquest món, amb la mirada fita en el Senyor Crucificat, perquè “al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora” (2Cor 5,21). És a dir, el va fer vulnerable, com un de nosaltres, i així es convertí en lluminosa esperança, manifestació de l’amor sempre nou de tot un Déu fet humà per tal de rentar-nos amb la seva sang i ser més blancs que la neu.

És l’hora favorable! No ens perdem aquest temps quaresmal! Perseverar en la vivència de l’Evangeli implica constància en la renovació diària del cor i ser fidels a la invitació de l’Esperit a fer de la nostra vida una donació d’amor. Demanem-li a Maria, Verge pura, que ens ho obtingui del seu Fill clavat a la Creu per amor, tot deixant-nos “rentar el cor per Ell i, així, poder tenir-lo més blanc que la neu” (cf. Salm 50,9).

Tot desitjant-vos una Quaresma ben activa en “la neteja del cor”, rebeu una abraçada fraterna de la vostra germana,

Mª Carme Brunsó i Fageda.

Superiora General.

Barcelona, 2 de març de 2022.