“Confio que res els ha de faltar, tenint com tenen tan bona i rica superiora i abadessa, la Divina Pastora de les ànimes”

 (cf. J. T. Carta 18-10-1865).

PAU I BÉ.

Aquests darrers dies, amb alegria i esperança, hem sentit a la seqüència de Pasqua: “Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia”. Cert! Som ovelles salvades per l’Anyell que, com profetitza Isaïes, fou “portat a l’escorxador” (Is. 53, 7). I allà, al peu de la creu, hi ha la Mare, “traspassada per l’espasa” (cf. Lc 2, 35), profecia de Simeó. Mare i Fill acullen els designis divins, obedients al Pare. Allà s’estrena la nova aliança. Allà el Fill ens regala la Mare; i allà la Mare renova el seu “faci’s” (Lc 1, 38). Amb tota raó cantem: “Tu la dona forta ja coneixes totes les angoixes i tots els dolors” i concluïm amb el nostre agraïment cap a Ella: “Gràcies pel teu sí sens condició”.

És allà, a la Creu, on el Crist porta fins a l’extrem la missió de Pastor, fins a donar la vida per les ovelles: “No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos; per això t’he dit: vull fer, oh Déu, la teva voluntat” (Hb 10, 5. 7). I allà, dempeus, la Mare s’uneix a l’ofrena del Fill i, després d’acompanyar-lo vora la creu, resta disponible per a continuar la seva obra. Allà, Maria esdevé Pastora del ramat que li confia el Fill. Allà rep l’encàrrec de pasturar les ovelles de l’Església naixent.

Fixeu-vos com el seu cor de Mare i Pastora comença ben aviat a mostrar-se sol·lícit. Així ho expressa un sermó de Sant Joan d’Àvila, tot repensant com serien aquells primers moments després de la mort de Jesús:

“Así pues, llegaron a la casa, y entonces quedóse san Juan a la puerta, para despedir la gente y agradecerle su buen comedimiento (…) Sube la Virgen arriba, entra en la casa donde la noche antes había cenado. ¡Qué renovar de lágrimas había allí! “Oh hijo y señor mío, compañía mía! (…) ¡Anoche estabas aquí con tus discípulos y agora te dejo debajo de la tierra! (…) Llama a San Juan:  – Di, hijo mío, ¿adónde están mis hijos? Vuestros hermanos, ¿dónde están? Los racimos de mi corazón, los pedazos de mis entrañas, ¿adónde están? Traérmelos acá (…) No descansaré hasta que vea los discípulos de mi Hijo” (Sermón 67. Soledad de María).

La Mare desitja tenir els fills junts, units. Els aplega al seu voltant i, d’aleshores ençà, en tindrà cura. És companyia, fermesa i tendresa de mare que, a més, vetlla com a bona pastora pel ramat encomanat. Un nou engendrament, un nou “sí sens condició”. La Mare i Pastora és tota confiança per als fills i les filles. Així la percebia el P. Tous en la seva vida i, així, ho traspuava en les seves converses:

“Fins ara res no els ha faltat del necessari per viure decentment i confio que en endavant no els ha de faltar, tenint com tenen tan bona i rica superiora i abadessa, la Divina Pastora de les ànimes” (J. T. Carta 18-10- 1865).

RES NO ENS HA DE FALTAR. Convençuts d’aquests mots, presentem-li les nostres necessitats. I, entremig de les moltes que cadascú pot tenir, avui us convido a demanar-li el do de noves vocacions per a l’Institut per tal de poder donar continuïtat al bell carisma que hem heretat, un do per a l’Església. “Demanar a l’amo dels sembrats que enviï segadors” (Lc 10, 2) és una manera d’agrair i reconèixer tot el bé que hem rebut a través de l’Institut.

Pregària i esperança es donen la mà. Sí, podrem albirar l’esdevenidor amb esperança si confiem a Maria les noies que Déu està cridant a ser Caputxines de la Mare del Diví Pastor. D’una manera semblant ho expressa el Papa Francesc en el Missatge amb motiu de la Jornada Mundial de pregària per les vocacions 2024:

“L’oració és la primera força de l’esperança. Mentre reses, l’esperança creix i avança. Jo diria que l’oració obre la porta a l’esperança. L’esperança hi és, però amb la meva pregària li obro la porta”.

Preguem, preguem… amb esperança. Revifem la nostra intercessió per l’augment de vocacions, tant personalment com en les nostres trobades de grup. I unim a les oracions l’ascesi, puix, com diu un savi proverbi: ‘la pregària demana i la penitència ho aconsegueix’.

Alhora, tot contemplant a Maria després de la mort de Jesús, també podem escoltar dels seus llavis, com si fóssim un altre ‘Joan’: “¿Adónde están mis hijas? Traérmelas acá”. És la Pastora que vetlla pel seu ramat, vetlla per tal de portar més ovelletes a la cleda del Bon Pastor, dones que facin de ses vides una ofrena al Pare, un cant de lloança a la infinita Misericòrdia. Restem atents per tal de descobrir els senyals de la crida de Déu a algunes noies. Anunciem al jovent la joia de conèixer el Bon Pastor i la felicitat de seguir-lo:

“Als joves, especialment als que se senten allunyats o que desconfien de l’Església, voldria dir-vos: deixeu-vos fascinar per Jesús, plantegeu-li les vostres inquietuds fonamentals. A través de les pàgines de l’Evangeli, deixeu-vos inquietar per la seva presència que sempre ens posa beneficiosament en crisi. Doneu-li cabuda i trobareu la felicitat en el seu seguiment i, si us ho demana, en el lliurament total a Ell” (Papa Francesc, JMPV 2024).

Ànim! Mirem-nos en el P. Tous: El seu afany d’imitar molt de prop Crist, Bon Pastor, i Maria la seva Mare, al peu de la creu, el va portar a contemplar-los en l’oració, a parlar-ne i a gastar-se per ells. Així siguem nosaltres. I mantinguem-nos sempre a la falda de la dolça Pastoreta per tal de saber dipositar en el seu cor la necessitat de noves vocacions per a l’Institut, segurs que “res no ens ha de faltar” si confiem en “tan bona i rica superiora i abadessa” (cf. J. T. Carta 18-10-1865).

Tot donant gràcies a Maria pel seu “sí sens condició”, us desitjo una joiosa festa de la Mare del Diví Pastor. Rebeu una abraçada fraterna de la vostra germana,  

Mª Carme Brunsó i Fageda.

Superiora General

Barcelona, 11 d’abril de 2024.