“PAU I BÉ”.

Maria, un nom en els llavis i en el cor del P. Tous; un nom i una presència constant que esdevé referent de vida per a ell. Un nom i una presència que acompanyen el seu camí vocacional i, des de l’experiència, ens diu: “Maria us menarà a Jesús”. En aquest inici de l’Advent i a les acaballes de l’Any de Gràcia en record del 150è. Aniversari de la mort del P. Tous, em sembla que cal agrair el més preuat del seu llegat: l’estimació a la Mare, en qui es va confiar i en qui va descobrir un model de vida i, per tant, un model en el camí vocacional.

Sovint penso que el P. Tous va viure la vocació caputxina des del cor de Maria, des de sentir-se un infant en els seus braços, un infant que Ella diàriament presentava a Jesús. Em sembla que, tot mirant-la als ulls, mormolava: “Em mantinc en pau, tinc l’ànima serena, com un nen a la falda de la mare” (Salm 130, 1-2). I, així, volia que visquessin les germanes: “Regni entre vosaltres la caritat, la pau, l’harmonia i la santa unió” (J. T. Circular 1864).

Pau, serenor, humilitat, estimació, goig en l’esperit. No és el retrat del P. Tous a imitació del camí vocacional de Maria? Aquest SER EN DÉU, plena de confiança, li permetia anar dient “Faci’s” (Lc 1, 38) al llarg de tot el seu pelegrinatge de fe. Emmirallem-nos en Ella i deixem-nos interpel·lar en clau de “vocació a la fraternitat”, regalada en rebre el llegat del nostre fundador. Per això, us proposo endinsar-nos en la profunda comunió que s’estableix entre Maria i Elisabet, dues dones que se saben “vocacionades” i es busquen perquè tenen íntims secrets per a comunicar-se de cor a cor, secrets que tan sols elles poden comprendre, puix el pas de Déu en ses vides ha estat meravellós i misteriós, alhora.

En primer lloc, cal destacar dues actituds de Maria que la predisposen a la trobada amb Elisabet:

– OBERTURA CONFIADA: Escolta un missatge que la centra en l’acció totpoderosa de Déu i li confirma que Ell ho pot tot: “També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible” (Lc 1, 35-36). Res és impossible: ni la vellesa, ni l’esterilitat són obstacles per a generar vida, per a ser fecunda. L’esperança la mou a confiar encara més en l’acció vivificant del seu Senyor i, després d’escoltar aquests mots, pronuncia el seu SÍ. Una resposta oberta a la vida nova, a la meravellosa intervenció d’un Déu que sorprèn tot fecundant les entranyes d’una anciana i d’una noia verge. Maria comença el camí vocacional coberta per l’ombra de l’Esperit i animada per l’acció fecundant del mateix Déu en la seva parenta. Des del silenci i l’astorament, Maria i Elisabet comparteixen la vocació de ser mares en condicions excepcionals perquè per a Déu tot és possible.

– ES POSA EN CAMÍ, sense retards ni mandra: “Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la muntanya” (Lc 1, 39). Perquè l’amor és servei, fa córrer i anar de pressa cap al proïsme; així és Maria en el camí cap a l’encontre d’Elisabet. Es posa en camí per a compartir una vocació, un do rebut gratuïtament; en camí per tal d’acompanyar-se en la resposta incondicional al Creador. Des de la senzillesa i la disponibilitat, Maria es posa en camí per a compartir amb Elisabet, juntes, l’itinerari vocacional.

És així com es fa PORTADORA DE L’ESPERIT: “Va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant” (Lc 1, 40-41). Transmetem el que som, el que vivim, el que portem dintre; i Maria porta l’Esperit. Quan parlem surt un menut bufec de la nostra boca, en Maria aquest és el buf de l’Esperit que trasmet a Elisabet, ja que només amb els mots de salutació es commouen les seves entranyes. Ambdues fan experiència de compartir els “gemecs inefables de l’Esperit” (cf. Rom 8,26). Inicien la comunió fraterna! Des del fogar de la pregària i els gestos d’apropament, Maria i Elisabet comparteixen el vincle espiritual d’haver estat cridades a una vocació comuna: engendrar vida en Déu.

“Llavors, Elisabet cridà amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? (…) Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!” (Lc 1, 42-43. 45). Extraordinària la resposta d’Elisabet, un vertader programa de relacions fraternes:

-BENEIR-NOS amb les salutacions, amb les paraules, amb les actituds; beneir-nos amb el somriure i la mirada.

-RECONÈIXER la grandesa de cada persona: Qui sóc jo…? Des de la petitesa i la humilitat, reconèixer-nos “temples de Déu”: agraïts pel do de cada germà o germana, alegrem-nos per ells, valorem-nos i cuidem-nos mútuament.

-Saber-nos BENAURATS per haver cregut. Tinguem la certesa que es complirà allò que el Senyor ens ha fet saber. Siguem deixebles a l’escolta de la Paraula i compartim allò que ens anima a viure l’Evangeli dia a dia.

Maria i Elisabet, dues parentes, dues dones cridades a engendrar vida, dues dones tocades excepcionalment per Déu. Dues dones fraternes. Quina joia viure d’aital manera! Joan, l’infant no nat, la percep i salta en el sí d’Elisabet; i Maria l’expressa amb el seu cant de lloança a Déu: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1, 46-47). Que esclati un cant de lloança i agraïment del nostre cor per haver estat escollits a una vocació tan bella!

Sí, VOCACIÓ A LA FRATERNITAT A L’ESTIL DE MARIA DE NATZARET: el més gran regal del P. Tous per a nosaltres. Tant de bo aquest temps d’Advent, tot contemplant Maria i Elisabet, creixem en amor fratern. Preguntem-nos: Com són les meves “visitacions” als germans? Com m’hi disposo? Quina és l’obertura per a descobrir-hi el pas de Déu? Em sento en comunió i comunicació profunda amb ells? Com els acompanyo en el camí vocacional? Em deixo visitar i acompanyar per ells? Els beneeixo? Els reconec “obra de Déu”? Comparteixo la fe que m’anima en el dia a dia?

Com Maria i Elisabet, també nosaltres som portadors del seu Esperit, escollits per a engendrar vida. Tant de bo que ens puguem dir, els uns als altres, amb tota certesa i convicció: Benaurat, germà meu, perquè has cregut en la Paraula del Senyor que cada dia et crida i t’envia a ser testimoni del seu amor. I, amb aquesta felicitat al dedins per l’herència carismàtica del P. Tous, insistim confiadament en la pregària per tal que Déu segueixi donant-nos noves vocacions per a continuar fent vida el seu llegat.

Que Maria, verge fecunda, animi el nostre esperit a clamar “Veniu, Senyor Jesús!” (Ap. 22,20) i ens obtingui el do d’ésser acollidors de la seva Paraula que engendra vida nova i, alhora, acollidors de la vocació dels germans, per tal que esdevinguem, així, “COMPANYS DE GRÀCIA” en el camí vocacional que compartim i “bondat en acció” en les nostres llars i fraternitats.

Tot desitjant-vos un vivificant camí d’Advent, us abraça la vostra germana,

Mª Carme Brunsó i Fageda.

Superiora General.

Barcelona, 28 de novembre de 2021.